El 10 de desembre es va publicar la Llei de transparència. Si bé part del seu articulat no serà eficaç fins al cap d’un any i malgrat els òrgans de les comunitats autònomes i els ens locals tindran encara dos anys per adaptar-s’hi, ja ha entrat en vigor el seu títol segon, que conté els principis del bon govern i el règim sancionador per a polítics i alts càrrecs.
Tot i les seves deficiències internes, la Llei de transparència suposa un avenç. Primer, perquè obliga les administracions a publicar molta informació, especialment económico-financera. Això permetrà controlar millor la gestió dels recursos i interessos públics; i segon, perquè estableix un sistema de ponderació de drets que pretén garantir l’accés a la informació pública i, al mateix temps, assegurar la protecció de les dades personals de caràcter essencial.
Aquesta norma ens homologa a la pràctica totalitat dels països del nostre entorn, que ja comptaven amb textos d’aquesta naturalesa des de fa temps. La llarga absència d’aquesta llei i el fet que no hagi estat fruit d’una necessitat social natural, sinó dels múltiples casos de corrupció política, no deixa d’expressar
-amb molta aproximació- el nivell en que es troba el progrés de la nostra cultura democràtica. Malgrat això pugui descoratjar-nos una mica, és evident que aquesta cultura millora amb el temps -també amb els desencisos- i que aquesta evolució és deguda als cada cop majors nivells d’educació dels ciutadans.
Tanmateix, aquesta tendència positiva, no garanteix que les coses hagin d’anar millor en el futur, especialment si ens donem per satisfets creient que podem solucionar els problemes a base de lleis cada cop més estrictes. El fet que cada vegada tinguem millor capacitat per jutjar la gestió dels nostres representants no vol dir necessàriament que els avaluarem millor. No oblidem que és un problema generalitzat de valors el què, principalment, hi ha en la gènesi de les conductes corruptes. Precisament, el Consell d’Estat assenyalava que la Llei de transparència trasllada al terreny jurídic qüestions que són pròpies de la dimensió moral, raó que converteix determinades obligacions en deures difícilment coercibles. Arribats a aquest punt, convindria preguntar-nos què ens ha passat perquè s’hagi hagut de transportar a l’àmbit jurídic un conjunt normes ètiques bàsiques. Per posar un exemple, la Llei de transparència obliga a polítics i alts càrrecs a mantenir “una conducta digna” o a “assumir la responsabilitat” de les seves decisions.
Davant d’això podem preguntar-nos, per què no n’hi ha hagut prou amb els mecanismes tradicionals de repulsa social que acompanyen les normes morals? No han estat suficients aquests mecanismes o simplement no hi eren quan calien? Potser la corrupció política és només una expressió de la degradació moral de les nostres societats?
Una societat liderada per persones honestes i amb autèntica voluntat de servei, no necessitaria publicar els deures morals en una llei. No obstant, veient com està el pati, és un cert èxit que la llei de transparència finalment s’hagi aprovat, en tant que expressa una certa permeabilitat dels representants polítics i una reivindicació dels valors democràtics.
Aquesta norma ens homologa a la pràctica totalitat dels països del nostre entorn, que ja comptaven amb textos d’aquesta naturalesa des de fa temps. La llarga absència d’aquesta llei i el fet que no hagi estat fruit d’una necessitat social natural, sinó dels múltiples casos de corrupció política, no deixa d’expressar
-amb molta aproximació- el nivell en que es troba el progrés de la nostra cultura democràtica. Malgrat això pugui descoratjar-nos una mica, és evident que aquesta cultura millora amb el temps -també amb els desencisos- i que aquesta evolució és deguda als cada cop majors nivells d’educació dels ciutadans.
Tanmateix, aquesta tendència positiva, no garanteix que les coses hagin d’anar millor en el futur, especialment si ens donem per satisfets creient que podem solucionar els problemes a base de lleis cada cop més estrictes. El fet que cada vegada tinguem millor capacitat per jutjar la gestió dels nostres representants no vol dir necessàriament que els avaluarem millor. No oblidem que és un problema generalitzat de valors el què, principalment, hi ha en la gènesi de les conductes corruptes. Precisament, el Consell d’Estat assenyalava que la Llei de transparència trasllada al terreny jurídic qüestions que són pròpies de la dimensió moral, raó que converteix determinades obligacions en deures difícilment coercibles. Arribats a aquest punt, convindria preguntar-nos què ens ha passat perquè s’hagi hagut de transportar a l’àmbit jurídic un conjunt normes ètiques bàsiques. Per posar un exemple, la Llei de transparència obliga a polítics i alts càrrecs a mantenir “una conducta digna” o a “assumir la responsabilitat” de les seves decisions.
Davant d’això podem preguntar-nos, per què no n’hi ha hagut prou amb els mecanismes tradicionals de repulsa social que acompanyen les normes morals? No han estat suficients aquests mecanismes o simplement no hi eren quan calien? Potser la corrupció política és només una expressió de la degradació moral de les nostres societats?
Una societat liderada per persones honestes i amb autèntica voluntat de servei, no necessitaria publicar els deures morals en una llei. No obstant, veient com està el pati, és un cert èxit que la llei de transparència finalment s’hagi aprovat, en tant que expressa una certa permeabilitat dels representants polítics i una reivindicació dels valors democràtics.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada